Em sento ben moll, amb les boires del matí.
I les primeres gotes... l’alegria del monzó!
Arriba sempre just a temps.
I, qui fa que això passi?

Sé d’una història d’infantesa, o bé em puja de les arrels
-pluja de foc que cau dels moixons de metall,
un flash em ronda, i és el bosc encès... avall-,
enfosca el cel i s’esvaeix.
Si tots al meu voltant tenen la meva edat
Qui m’ho pot explicar?

Miro arreu, miro al costat
I sembla que sols a mi
Aquesta remembrança
Tormenta.

Joan Lluís Parra
Barcelona, 15/3/2000.